Aprendre, escoltar, integrar, agrair, servir, honrar, rebre…
Quins verbs i accions més preciosos tots ells, i tots (i més que ara no em vénen al cap) varen fer-se realitat fa tot just una setmana…
Fa tot just una setmana, el passat dissabte 18 de maig, vàrem ajuntar-nos una pila de gent maca per celebrar l'obertura, ja fa uns mesos, del Rels Ioga. I quan diem “gent maca”, ho diem amb total consciència de les paraules, doncs totes les persones que van assistir van conformar la columna vertebral que va sostenir una tarda d'autèntica festa, en la que l'ambient familiar i casolà, relaxat, distès, i alegre va adquirir tot el seu sentit.
La festa es va fer ara i no quan Rels Ioga va obrir les seves portes, precisament per tal de que no fossin només coneguts, amics i família els que vinguessin, sinó que fos la gent que ve al centre en el dia a dia, els que agradant-los el què fem i com treballem, fan real el nostre projecte, i per nosaltres això posa en valor tot el nostre esforç.
Rels Ioga va obrir amb un sentiment molt concret: la il·lusió per transmetre ioga. No només el ioga entès des d'una visió física, sinó intentant obrir els ulls a tota una manera d'entendre la vida, a una visió molt més àmplia que, de fet, abasta tots els aspectes que conformen la nostra existència i que, al menys, haurien de culminar amb la comprensió de què tots formem un conjunt universal on tot hi entra, com un conjunt i mai per separat.
Mil gràcies, a tots els que vareu venir, als que no hi éreu físicament però sí amb la vostra energia, a tots els que esteu treballant dia a dia per què aquest projecte sigui i prosperi, a qui ens ha donat, ens dóna i ens seguirà donant la força i la inspiració…
Us deixem el poema que, manllevat i modificat un xic, amb permís de la seva creadora, us dediquem a tots i cadascun de vosaltres:
“ …el què tu fas serveix per la vida,
Encara que ningú no ho vegi,
Malgrat hi hagi qui no et cregui,
Malgrat alguns et vulguin immòbil, lligada per les cadenes del silenci.
Això que tu fas, il·lumina la foscor…
Encara que hi haurà qui, no volent o no sabent sortir d'aquesta foscor,
No ho reconeixerà i inclús se'n riurà…
Això que tu fas, sent qui ets, des de la teva pròpia veu, és llum que guareix…
Això que fas, és moltes vegades invisible,
Com difícil és veure l'aleteig dels colibrís si no s'hi para molta atenció…
Però jo sí que ho he vist, jo ho sé perquè se m'ha mostrat…i he plorat…
Jo sé que el què fas serveix, essent tu mateixa i no la còpia d'una altra veu.
Així, i només així, és com s'encén i desperta l'ànima humana”